Recuperant el fil del meu anterior article, i ja per cloure’l definitivament, res millor que afegir aquest poema, regal d’una persona amiga de qui en preservo la  identitat a petició pròpia, i que resumeix, amb poques i belles paraules, l’essència i la màgia dels primers amors.

 PRIMER AMOR... DARRER AMOR

Amor tallat a colps

d’absències i presències.

Amor dibuixat a pinzellades.

Amor fet a moments.

Amor viscut a trossets.

Amor treballat en la distància

del temps i de l’espai.

Amor escrit sempre en passat.

Amor finalitzat

i amor sempre per descobrir.

Amor silenciat.

Amor desitjat

... primer amor.

I potser, per tot això,

amor fort com una roca,

amor suau com una carícia,

amor absent i present,

amor que no té futur,

amor que no s’acabarà mai.

Amor desitjat i retrobat.

Primer amor... darrer amor.

 

S’esdevingué que hi havia una vegada una col·laboració casual en un programa de ràdio, l’estiu del 2005. Parlava d’una història que es remuntava a 35 anys enrere. Cal dir, però, que tota semblança amb la realitat és pura coincidència. O no...

Molt bona nit a tots els que us congregueu al costat de la ràdio en aquestes hores de la matinada per sentir a parlar d’amor. Atès que avui m’és impossible parlar-vos en directe, he decidit enviar-vos la meva col·laboració a través del correu electrònic i fer-vos així partícips de la meva experiència en el tema que avui es tracta en el programa: això que s’anomena el primer amor.

Aquell primer amor... El recordo com un dels episodis més intensos, més trasbalsadors i més bonics que m'han succeït mai a la vida, tant pel seu bagatge en felicitat com pel sofriment que implícitament l’acompanyava. Tenia només 13 anys, però ni els meus sentiments ni el grau de maduresa eren ja ni de bon tros els d'una nena; ens fèiem grans més de pressa, en aquells temps. Ara, des de la distància i l'escepticisme dels gairebé 50, quan massa vegades en sembla que ja no crec en res, encara m'esborrono quan alguna circumstància me'l retorna...

Passava sovint pel meu carrer, i jo en coneixia les hores, i l'esperava al balcó fingint una casualitat més que estudiada, amb un estat nerviós indescriptible, amb el cor a punt de fugir del pit. Per a mi era l'aliment i l'oxigen, i només per veure'l un instant hauria venut l'ànima al diable...

Amb l'ajut d'una professora que ens feia d'alcavota i que ens propiciava encontres molt "casuals", ens vam anar coneixent de mica en mica, i amb el temps vam sortir amb la mateixa colla; al principi semblava sentir-se atret per mi. Vam assistir plegats a alguns concerts de l'època, bàsicament recitals de grups de folk i membres dels "16 jutges", vam passejar pel moll, saltant les roques, em va acompanyar algun vespre a casa,  i el punt culminant d'aquesta relació, quan vaig tocar el cel i la felicitat amb la punta dels dits, va ser una nit, en una actuació de Lluís Llach en una sala petita, íntima, envoltats d'altra gent que ni vèiem i de llums que ens eren còmplices, quan el cantant, a tocar de nosaltres, va interpretar la cançó més tendra que he sentit mai i que encara m'esborrona l'ànima: "Per un tros del teu cos". El tenia al meu costat, només per a mi sola; la màgia ens embolcallava, i molt poc a poc ens vam entrellaçar les mans... M'hauria pogut morir en aquells instants perquè ja no em calia res més... Mai, mai no vam parlar d’amor. Mai no hi va haver un bes entre nosaltres.

Però com deia en començar, la meva idealització antiquada de l'amor, segons la qual els homes donaven prioritat a les virtuts i a un món interior ric, se'n va anar en orris de seguida. Perquè al final, ell es va enamorar de la meva millor amiga, extravertida, desacomplexada i alegre, força més sensual que jo i que, a més estava "molt bona".

Què us podria dir, de l'efecte que això va tenir en la meva vida... Ruïna total.  Per despit vaig iniciar relacions amb qui no tocava, vaig començar a cronificar unes depressions que mai s’han esvaït del tot, i moltes de les coses que posteriorment m'han anat succeint crec que han tingut l'origen en aquella experiència. Però tot això potser ja seria un tema per a un altre programa...

Crec que allò que fa irrepetible el primer amor és el fet de descobrir per primera vegada l’existència de tota aquesta munió de sentiments desconeguts, tan intensos, tan torbadors, tan forts, que irrompen a la nostra vida com un huracà que ho arrasa tot, i et fan creure que ets l’única persona del món que experimenta aquestes  sensacions, i això et fa sentir, en certa manera, incompresa i una mica distanciada de la resta de la gent. Però bona o dolenta, és una experiència que sempre, sempre val la pena haver viscut.

I tot i que ha plogut molt de d’aleshores, cada vegada que escolto la cançó d’en Llach, revisc amb nitidesa la vivència d’aquell primer amor, que amb els anys se’m presenta acolorit amb una melangia molt dolça que el fa de bon recordar...

 

Ara, al cap de tant de temps, de vegades sento la crida de la curiositat que em corre per dintre reclamant informació. No l’he tornat a veure més, no sé per quins viaranys ha transcorregut la seva vida. Potser encara és un home atractiu, o potser no; en tot cas, som ja irreconeixibles l’un per l’altre. De vegades he pensat que va ser una experiència massa important, massa intensa com per acabar convertint-se només en un record empolsinat pel temps... De vegades em sembla que l’atzar ens farà retrobar algun dia, al voltant de la taula d’un bar, i que des de la nostra maduresa tindrem prou coratge per parlar de tot allò. I que potser somriurem, i les arrugues ens faran l’expressió benigna. De vegades, potser, encara em nego a donar per tancada la història... És, sens dubte, un altre dels efectes secundaris que ens deixa, a la pell de l’anima, el nostre primer amor.

Bona nit a tothom.

                                                                  Montse M 

(Imatge manllevada del blog de Hari)

Aquest diumenge bufa el vent amb impetuosa força. He hagut de sortir amb el cotxe i travessar un tram boscós. He vist els arbres sacsejats furiosament per les huracanades ràfegues, despullant-se de les fulles mortes com si fessin dissabte, “baldeio”, que hauria dit la iaia Cinta. La carretera era plena de remolins daurats que dansaven enfollits, els reixats metàl·lics tenien adherides milers de fulles, en una composició que m’hauria agradat fotografiar si hagués disposat de càmera.

Serà una bona tarda per recloure’s a casa, amb jersei gruixut i calefacció, amb alguna beguda calenta a les mans, amb temps per a la lectura i l’estudi, l’escriptura i els records.

I també per delectar-se amb la bona música. Ahir vaig descobrir en un espai amic aquest cant religiós rus, “Gabriel Appeared”, l’Anunciació de l’àngel Gabriel (no sé si actualment encara està en vigor la categoria d’arcàngel o si això ja ha passat a la història). El cant em va agradar molt, moltíssim, tant que no he parat d’escoltar-lo embadalida. Tot i no entendre la lletra, hi he trobat una bellesa corprenent.

I us demano un favor probablement impossible: si algú tingués coneixement de si aquesta peça es pot trobar en CD, li restaria eternament agraïda si m’ho fes saber. Per a aquelles persones externes a Windows Live que no es puguin posar en contacte amb mi a través de l’espai, els anoto una adreça electrònica: galionar@gmail.com

Aquí us deixo Russian Orthodox Choir, amb Gabriel Appeared. Desitjo que us suggereixi tantes coses com a mi.

RIELL DE LLUNA

De poc serveix nedar en la llum de la lluna:

l’aigua és negra i la claror s’esmuny;

una braçada, i el riell s’engruna;

de poc serveix nedar fins a tan lluny.

i veure ben distant el món de cada dia,

la platja il·luminada i el passeig sota els fanals:

la llum no serà nostra: ens repta, ens desafia,

se’ns dóna, però ens crema, en la glòria del migdia,

i al vespre ens ofereix, en el riell, un camí fals.

Però el desig fa bé de seguir la seva crida

i fer-nos penetrar, de nit, en el riell,

on tot és insegur –la llum, el fons, la vida.

Oh bany en la incertesa, claror mig debolida

i, en la fragilitat, aquest instant tan bell!

De poc serveix, potser, nedar en la llum de lluna;

és cert que l’aigua és negra, que la claror s’esmuny,

però d’aquest instant farem nostra fortuna

en el record, demà, qui sap si lluny, molt lluny.

David Jou

Últims dies de vacances. Una àvia de 80 anys gaudeix de les darreres hores de la visita del seu nét adolescent, que ben aviat partirà cap a la ciutat on viu. Comença de nou el curs escolar. Una conversa en una tarda plujosa. Sense saber perquè, la conversa desemboca en temes transcendents i es concreta en la figura de Déu. La filla els escolta, des d’una altra cambra, amb la tranquil•litat de saber que el noi és prudent i no dirà res que pugui alterar l’àvia, i que tampoc li durà la contrària. A la falda, un tapís que va brodant mentre enfila pensaments.

Sent l’àvia que afirma amb contundència:

-Jo, abans, sí que hi creia, en Déu, però des que no em va fer cas en allò de la malaltia de l’avi, ja no hi he cregut més. Quan els metges ens van dir que tenia càncer li resava, li feia prometences i li demanava cada dia: Senyor, pel que més vulgueu, que no hagi de patir; sobretot que no tingui dolor. Que passi tot el que hagi de passar, però que no pateixi.

I ja ho vas veure, va haver de suportar un calvari esgarrifós, els més horribles sofriments, un veritable infern en vida. Si Déu existís, no ho hauria permès de cap manera. I suposant que existeixi, no cal pregar-li perquè tampoc no ens escolta. Des de llavors he estripat moltes imatges i moltes coses que guardava, i no li ho perdonaré mai més.

El nét, tal com pensava la mare, no la contradiu. Possiblement, si pogués, li deixaria anar algun comentari irònic sobre si es pensa que parlar amb Déu és com anar a comprar al supermercat: doni’m mig quilo d’això, un quilo d’allò altre  i cent grams del de més enllà. Una mica incòmode, va fent que sí o que no, segons les circumstàncies, esperant el moment propici per fugir d’allà davant al més aviat possible. Sap que les seves opinions sobre aquest tema no agradarien gens a l’àvia. Però és educat i sap tenir paciència.

La filla, que ho sent tot des de l’altra habitació, també recorda. Té una escena molt present a la memòria: el seu pare poc abans de caure malalt, amb la seva mare i ella mateixa, tots tres asseguts, a mig matí, a la taula de la cuina. El pare, un home violent i neuròtic, mai parlava amb elles de forma amistosa, mai s’hi podia tenir una conversa amb intercanvi d’opinions: només cridava, imposava, sentenciava, renegava amb la seva veu de tro... No se li podia portar la contrària, o la mare ja s’ocupava que això no passés. El pare, aquell home que mai no havia estimat a ningú a part d’ell mateix, que havia fet la vida impossible a tothom qui va tenir al seu voltant, que ella hauria volgut proper, afectuós i amigable com els pares de les altres nenes, que només aparentava ser tot un senyor de cara a la galeria, ara aquell pare carregava contra un parent per una niciesa sense fonament, un familiar que li donava mil voltes en humanitat, que era una excel•lent persona i que no es mereixia cap de les males paraules i dels insults que li infringia. I bramava, clavant cops de puny a la taula de la cuina:

-Hauria de morir-se d’un càncer, dessagnar-se pels carrers, patir més que un gos amb ràbia, i encara seria massa poc.

La mare plorava en silenci, perquè es tractava d’un familiar molt proper, de la seva pròpia sang, però com sempre, no va dir res.

La filla tampoc no va dir res, el cor oprimit, els ulls fixos en les flors de l’hule de la taula. Però en el més endins, un clam silenciós sorgit de la ràbia més intensa va exclamar:

-Si hi ha un Déu en aquest món, si realment hi ha un Déu capaç d’impartir justícia, que li faci patir en pròpia carn tot el mal que ha desitjat als altres i tot el mal que m’ha fet a mi.

Al cap de poc temps, al pare li van detectar el càncer. Els dos anys primers van ser raonablement suportables, però la llarguíssima agonia de 9 mesos va ser tan terrorífica que difícilment es podria explicar amb paraules. El seu ego va haver de patir les més grans humiliacions, conscient del deteriorament fins al final; va sofrir uns dolors inenarrables, immunes a qualsevol opiaci, omplint amb els seus crits la planta de l’hospital.

La filla va estar al seu costat en tot moment; per obligació i per pietat. Ja sabia que no calia esperar ni un gest de reconciliació, d’afecte, de disculpa. No en va quedar decebuda. Les seves últimes paraules van ser per balbucejar un renec molt profund que va posar punt i final a tota una vida d’improperis.

Ella li va tancar els ulls, ella va portar les seves cendres per camins de muntanya, fins al llac. El va notar ridícul, insignificant i fràgil, entaforat dins l’urna en aquella petita motxilla penjada a l’esquena. Ell, que havia estat el monstre terrorífic que li va robar la infància. Ara ja no li feia por. Hi va tenir una llarga conversa allà dalt, prop de l’ermita. No li va caldre cercar perdó per a aquell pare, en va tenir prou no enganyant-se a ella mateixa sobre la veracitat dels seus sentiments. I el foc. Havia vist com entrava en contacte amb les flames del forn crematori. El foc, que ho purifica tot...

Escolta Déu els nostres precs? L’àvia creu que no, a ella no va escoltar-la quan li va demanar absència de patiment per al marit.

La filla, una mica espantada, confosa i culpable per les conseqüències del clam que visceralment se li va escapar aquell dia, s’està plantejant que potser sí.

Però no pot ser. Allò que ella anomena Déu és tota una altra cosa. És aquella presència intangible que li omple l’esperit i que li fa companyia a dalt de les muntanyes, en la contemplació de les nits estrellades, en els crepuscles rogencs dins les aigües del mar... A aquest Déu no se li demanen coses, només se’l percep com una abraçada d’amor i de vida... A aquest Déu, com a molt, només se li pot donar les gràcies...

I silenciosament, va enfilant bocins de tapís, mentre que el vespre s’espera a fora... 

                                                                                      Montse M.

Nota: reprenent una mica el fil del tema anterior, m'ha semblat oportú oferir-vos aquest text de l’escriptor Pere Rovira, que podria fer meu a ulls clucs perquè m'identifica totalment.  Pertany al seu llibre Diari sense dies (1998-2003), que us recomano vivament.

"Han de venir de lluny, i el sobre ha d’estar escrit a mà, amb una lletra estimada o desconeguda. Val més que arribin aviat, però no cal que diguin res urgent. No han de ser funcionals; han de ser necessàries. També és indispensable que obrin una continuïtat que no dependrà de la resposta; la carta és un encontre que busca repetir-se. Escrivint-la o llegint-la ens trobem amb algú que no hi és, en un lloc que no és ni el seu ni el nostre i en un temps de ningú.

L’escriptor de cartes sap per a qui escriu, i té dret a creure que serà llegit i, potser, rellegit, al cap de pocs dies. També sap que per a ser escriptor de cartes no cal ser escriptor. No pot, doncs, fer-se certes il·lusions que es fan alguns literats. Per exemple, ha de pensar en el seu lector de demà passat, no en la posterioritat. Aquest lector segur impedeix que l’escriptor de cartes caigui en el gorg del soliloqui delirant: ell escriu perquè està sol i perquè no vol estar-hi. O perquè no vol estar amb qui està i prefereix la companyia d’una absència.

La separació sembla imprescindible. Escriure cartes a algú que podem veure quan volem és entrar en una mena de doble vida absurda. I si algú ve abans que la seva carta, o ens la dóna ell mateix, serà un inoportú que ens farà rebre el paper amb una sospita de falsedat. La literatura de les cartes és estranya, perquè no és, com les altres, un joc entre estranys. S’alimenta d’una soledat potser més cruel, perquè és concreta, que l’escriptura va omplint de la presència impossible d’un lector molt íntim. El cas dels poemes crec que és diferent: un poema, per secret que sembli, sempre mira més enllà del seu interlocutor intern, cap al veritable destinatari, que és el públic. La carta, en canvi, no pot tenir públic, i les que arriben a publicar-se i fan cap a les mans del lector anònim, ens creiem que diuen el que deien, però han quedat destruïdes, ja són una altra cosa.

Estem parlant de la carta com a vehicle de confidències entre dues persones que es fan falta. De cartes així, ¿encara se n’escriuen? No ho sé. Són les que tots busquem quan obrim la bústia de casa, perquè tots trobem a faltar algú. Són les cartes que volem rebre i són les cartes que no enviem. Les cartes que llegiríem a soles, dues, tres vegades, i que contestaríem sense presses, meditant les frases, amb aquelles ganes d’escriure que només la suplantació d’una presència molt volguda ens pot regalar.

  

Penso en grans escriptors de cartes: Madame de Sévigné, Turguenev, Balzac, Van Gogh... Balzac escrivint cartes d’amor a la senyora Hanska, abans de conèixer-la, i sense haver-la vist mai (“Fa molt temps que li hauria demanat el seu retrat, però hi hauria un no sé què d’injuriós en aquesta petició. No vull cap retrat seu abans de veure-la.”) Turguenev escrivint a la seva adorada Pauline de Viardot durant quasi trenta anys, sabent que la relació no passarà mai de l’amistat (“Els dolors més serens són els més bells...”) Però hi ha milers i milers de cartes desconegudes que potser han emocionat més que aquestes. Cartes de mares, de condemnats, de malaltes, cartes que venien de la guerra, o de la mar, o d’una mina, cartes de por, de venjança, d’alegria... Un catàleg immens dels sentiments dels segles, perdut, oblidat.

No del tot: ¿Qui pot estar segur que no deu res a cap pobre paper atapeït de mala cal·ligrafia? ¿Quants de nosaltres vivim perquè una nit, fa cent hiverns, un home que estava molt cansat va encendre una espelma i va començar a escriure una carta?"

                              Pere Rovira, del llibre Diari sense dies, 1998-2003

Parlaven de l’amor, en la presentació d’un llibre.

D’un amor profund –esperit  i matèria, cos i pensament,

que va néixer al caliu de la reciprocitat d’uns versos.

Total, transgressor, passional, insurrecte...

(Som poca gent a la sala, més o menys com sempre,

i ell i ella, els coautors, amb els ulls es besen.)

En parlava l’autora ufanosa, de la seva sort:

dos poetes navegant plegats en una barca de paper

dins un mar on els rems són lligalls de paraules,

i la brisa del sexe els atia les veles...

Ella i ell, escriptors tots dos; compartint cel i terra...

I jo, emmirallada en els mots i en la veu de l’autora,

n’he sentit enveja, i he pensat en nosaltres.

En tu, que saps seduir-me amb versos i llibres,

i en mi, que et retorno l’afecte a través de les cartes.

Qui pot negar l’existència de lligams silenciosos

en aquesta estranya relació de paper i de mots de tinta?

Qui té prou poder per mesurar, amb potestat donada

la textura d’aquest nostre sentiment, i com xifrar-lo?

Qui pot jutjar si és més o si és menys, si és lícit o no,

si és més profund o menys, o més intens...?

Parlaven els autors de compartir la vida, saps?,

i en el gran plaer innarrable de compondre junts.

Jo, aleshores pensava intensament en tu,

i en el joc ocult dels versos que tan sovint m’esguarden.

Versos, sí, formant volums que, amb lletra impresa,

van sempre dedicats a nom d’una altra. I no obstant,

en el meu llibre, el foc de la teva lletra manuscrita

m’hi blasma missatges roents, amb la força i amb la màgia

d’una passió encoberta, absoluta i mig covarda.

I els teus versos eren, dins la nit,

com el bes d’un vell amant cremant els llavis

i la música dels mots, com carícies que sorgeixen dels estels

sota el cel, a prop d’un Déu

que per força ha d’estremir-se de mirar-nos.

Ell, que en sap tant i tant, d’amor

i que el posa de miratge en tots nosaltres...

Parlava l’escriptora de l’amor, i jo somiava

que un dia ens tindríem de debò; i era bell el paradís

que he maleït l’hora d’haver de despertar-me;

i esguardant al meu voltant, sola entre els altres,

la realitat, llavors, se m’ha fet infranquejable...

 Montse M.